miércoles, 5 de junio de 2013

Tornen els trobadors



Jo soc aquell que t'escriu els poemes i les cançons, i qui les canta i recita de memòria en veu baixa en l'avorriment de les classes, i redacta les cartes que reps. El meu nom, per si t'interessa és Mael, però tu pots dir-me trobador. Sí, trobador... I ara em diràs vell, antiquat, oi? Doncs no t'ho permet, darling. Sàpigues que soc ben modern, ja que, malgrat escriure poesies i desgavells per tu, faig skate, porte caçadora i sudaderes i m'encanta vestir els meus vaquers negres amb cadena i les meues ulleres de sol d'aviador, toque la guitarra, tuiteje, solc sortir amb els col·legues i beure alguna que altra vegada i faig dibuixos a tot color amb la tablet gràfica que em regalaren per l'aniversari, ja que trobe les fotos massa imperfectes, encara que m'agraden. I diràs "i este què vol de mi?", bo en veritat res, res més que em deixes demostrar-te l'amor idíl·lic que té el meu cor per tu i que continuaré fent com fins ara que he decidit descobrir-me. No vull res més de tu, res de contacte, només via paper i penyores asfixiades amb la teua colònia, la resta ho sentirem en la distància. Només demane que sigues la meua Laura, la meua Beatrice, mentre tu fas la teua vida i estimes el teu nuvi.
"I perquè un trobador?" et preguntaràs, doncs voràs, pense que tot açò s'està perdent, que la gent troba massa a sovint amors bruscos i passionals i que després se'n lamenta i, potser que Plató haja influït d'una manera més que filosòfica i racional al meu cap amb la seua idea, de manera que no he pogut evitar enamorar-me, ho sap ben bé la tinta del meu bic, idíl·licament, platònicament de tu. He tingut la sort o la desgràcia de tindre cor rebel i poeta, i no ho lamente. Poeta perque, ... bé quasi ho saps millor que jo (si t'has molestat a obrir i llegir les cartes que t'he manat) i rebel perque em negue a creure que un amor com el que ha nascut ací dins (senyale al meu interior)  no pot tindre la forma d'un amor de trobador només perque estiga "antiquat". Antiquat! Antiquat, perque els que podien haver-lo professat o no ho feren o foren una minoria i ara, els que podrien fer-ho, els únics que podrien saber alguna cosa de l'amor, bàsicament per la seua experiència, els estúpids adults, preferirien saber-ne de política i només conviuen amb la seua dona (o ni tan sols això, només la suporten perque li fan la casa i el dinar) en comptes d'enamorar-la cada dia i demostrar-li-ho. Renegue d'eixos "exemples" i et preferisc a tu i al que sent per tu i a la meua forma de demostrar-te-ho, tal que et pertany.
Sent si açò et molesta i et fa calfar-te el cap. Has de saber que jo no vull enamorar-te, si alguna cosa vull ser és sincer, només pretenc alliberar el que hi ha dins de mi cap a tu i que et sentisques estimada, més enllà de la rutina. 
Sense més que dir-te ara mateix, m'acomiade fins les properes paraules que t'escriga i que t'arribaran en forma de cançó, de sonet, d'una frase... encara no ho sé. Fins aleshores, ma belle.

Atentament el teu trobador. 


PD: Tens, per casualitat, una fulla dels meus apunts de llatí entre les fulles d'una de les cartes que et maní l'altre dia? Si la tens, faries el favor de tornar-me-la? Tinc l'examen proper. Gràcies, darling  :)

jueves, 2 de mayo de 2013

Torna el sol i el bon oratge



Ha plut tres dies seguits. L'atmosfera d'aquestos dies tan humits posava a tothom de mal humor. A tu la primera.
I, de sobte, a la vesprada del quart dia despunten rajos de sol càlids entre els núvols. Et descobreixes pegada a la finestra, embadalidaper eixos rajos de llum que la teua blanca i tendra pell trobava a faltar, que els teus ulls necessitaven de nou per vibrar blaus a través de les teues ulleres. I, sobtadament, mirar per la finestra, admirar la llum que atravesa els núvols dispersos del capvespre, contemplar els edificis i els racons del teu barri es transforma en el ritual més senzill, tranquil·litzador, harmònic i alegre que colma les teues pupil·les.
Mentre vas traient el cap pel forat de la finestra, l'aire fresc que encara passeja pels carrers i carrerons mentre eixuga les voreres de l'aigua de pluja, et colpeja ara la cara en un intent de rebolicar-te els cabells  (inútilment) que tu portes recollits en una trossa al és alt del teu cap. I, com per donar-li la benvinguda al sol que comença a amagar-se, et desfàs de la bata per poder sentir baix la tela del pijama els últims rajos de sol i l'olor de l'encara terra mullada.

jueves, 11 de abril de 2013

Amb pany i clau




Podria haver-ho perdut tot.
Aquell primer somriure que et faig furtar.
Xarrades de qualsevol cosa mirant aquells ulls que em miraven directament a dins.
I els granizats de llima... sí, no serien el mateix.
Afirmacions que els dos sabíem que no eren vertaderes, però que deies per sentir-te millor.
La música, la lletra que parla de conèixer persones i la música que fa que s'apropen.
Aquell "només un?" que encara no he pogut oblidar i que guarde com un tresor.
La platja que no havia compartit amb ningú, però que compartirem... la podria haver perdut.
I aquella matinada en que vaig confesar que no volia anar a París, sino que volia descobrir París i que no ho faria en un mes. En necessitaria un any.
Els calfreds que em produia l'emoció de veure't i els que em recorrien tota l'esquena quan s'abraçavem.
El somriure que em dibuixava el teu riure.
Tot. Podria hever-lo perdut si t'haguera deixat anar.
No t'ho penses, aquesta vegada no permetré que t'allunyes de mi... I perdre-ho tot?
Però, per si de cas, aquesta vegada ho guardaré tot amb pany i clau.
I res no serà com abans, ni els llibres, ni els granizats, ni els teus ulls...
I jo només vull guardar-ho tot amb pany i no pedre-ho.
I no perdre't.


*Imatge de la pel·lícula El arte de pasar de todo

miércoles, 6 de marzo de 2013

Shall we dance?




Hey, estimada, falda curta,
perfum greu, mirada dolça,
balles la vida?
Ballem la vida?

martes, 5 de marzo de 2013

No acció, només somni i reflexió


Estrés? No, no és aixó. Potser impotència, potser... Impotència de vore que no hi han ganes de fer res, res seriós. Per a l'únic que hi han ganes, forces, vitalitat és per somniar, ni tan sols per fer realtat els somnis, només per somiar i riure.
I si es feren realitat els somnis, les imatges imaginades, les converses, els abraços, els viatges que fan que tremole cada vegada que els imagine... Tot seria diferent.

Voldria anrme'n, on? Encara no ho tinc clar... a la platja potser, a vore la mar, el cel... a París, als recòndits llocs i misteris que aguarda; als seus braços, a una abraçada seua (que no m'atrevisc a demanar), o als seus ulls, quin dels dos més cómode i càlid? Potser a una pastisseria, a dintre d'una llepolia, d'un tros de xocolata,... al sol, per vore sortir el nostre planeta, a un lloc paral·lel... a un llibre... a la música emportada pel vent... o simplement a la cantonada, on fan xocolata calenta per sucar croissants...

Si li parlara a algú d'açò... no pense que poguera explicar tal bojadura, bo, potser només a un parell de persones, persones que, ací soles parlant amb el meu psicòleg, el gat de Chesire, que no para de riure's, trobe a faltar, molt, moltíssim i que sé que sempre em faràn costat malgrat els "cacaus" i les bajanades que hi han al meu cap.

Il pleut et il ne s'arrête pas

 

I ací no para de ploure, malgrat que la terra s'eixugue. Qué estarem fent malament, darling?

jueves, 28 de febrero de 2013

Llepolies per endolcir el món



Indis llépols que ballaven per fer ploure.
 Per fer ploure llepolies. 
Indis llépols que volien ensucrar, endolcir el món... 
Indis llépols.

miércoles, 20 de febrero de 2013

No més rosa, princesa





Però la princesa va dir que ja en tenia prou de tanta corona i tants malucs fins, que ara caminaria al seu propi ritme i vestiria dels colors que li oferia la vida i no sols del rosa que li pintaven dia a dia.

jueves, 7 de febrero de 2013

"Tot canvia, res roman"





Coses que desapareixen? No senyors, esteu equivocats. Les coses no desapareixen, res no s'evapora perquè sí, es transforma. Però alerta! No estic suggerint que quan les claus "desapareguin" es transformen, elles s'amaguen, que és pitjor...
Tot i això, les coses que es transformen, canvien, ara són una altra cosa, és a dir, ja no són el mateix. I, no podria ser que trobàrem a faltar aquelles coses que eren i que ara s'han transformat encara que la transformació haja sigut per a millor? Doncs, perquè no? De fet hui, nostàlgica jo, m'he sorprès pensant, abans de berenar, en sis coses que trobe a faltar molt, moltíssim.

1. Tonteries d'un boig xerraire que seia al meu costat.
2. Aquell "com va xiqueta?" que encara em fa somriure i que fa els ulls em "xisporregen" quan el recorde.
3. Granissat de llima i confessions d'estiu que recordaré sempre.
4. Converses a qualsevol hora.
5. Veure, respirar i sentir la mar.
6. Abraçades i somriures de certes persones. (Encara que no sé si són millors les noves o les velles, possiblement només siguen diferents.)

Sé que recordar-ho no farà que torne res del que he recordat, sobretot perquè no vull que torne. Sí, haveu llegit bé. Sé que sabeu que estic boja sense remei ja, però encara sé el que dic i perquè ho dic, m'explicaré: No vull tornar a viure el que ja he viscut, encara que el recorde tot amb tanta estima, perquè no ho viuria igual ja que jo també m'he "transformat", no en gran mesura, però òbviament també he canviat i potser no a tot el món li agrade, qui diu que no estic a alguna llesta com la que acabe de fer jo, d’ algú que troba a faltar com era jo amb ell/ ella? Doncs ho sent moltíssim (o no), però ja no es pot fer res, "tot canvia, res roman" (cite al senyor Heràclit, que queda “reguay” i tenia molta raó aquest senyor filòsof, i amplie amb una intervenció pròpia que li va a aquest paràgraf com anell al dit: ), només pots anar cap endavant.

Realment, (i açò és una confessió) l'únic que sí desapareix i, a més a més, a voluntat, és el gat de Chesire, i ell no canvia, només riu i fa de les seues. O potser fa com les claus, que s'amaguen i fan de les seues? Entremaliat gat de Chesire...

Esplèndida






Esplèndida, amor, et despullaves
i podia apreciar, aleshores,
lo bella, càlida, freda i brillant
que et presentaves,
estrella.


*Inspirat a una classe de castellà mentre llegíem poemes de M. Hernández

No em jures





No em jures París, preferisc somiar-lo.
No em jures, estimat, que vindràs hui, només vine, jo no t'espere.
No jures paraules, grava-les a foc a la teua pell, per a poder-les sentir.
I després vine, estima'm, parla’m de paraules i somniem París.


lunes, 4 de febrero de 2013

Si se'ns escapa el cel




Que si se'ns escapa el cel, pujarem per les estrelles i les contarem una a una fins que ens caiguen totes al damunt. Després, sortirà el sol.



*Inspirat com a twit al 4 de Febrer.

miércoles, 30 de enero de 2013

Fred, gel




Ningú me l'ha dit, però jo sé que de vegades la gent em sent freda, sense sang, sense emocions, morta? Potser ho estiga, però de sobte em ve la certesa de que no ho estic, com ho sé? En una paraula: Dolor. No estic parlant del dolor físic, sinó de l'emocional. Soles jo sé el que he patit per dos parells de ulls marrons. Un va ser el remei al dolor de l'altre, un amic, i no vaig tenir una altra que calfar-me el cap amb bajanades. Confusa. Això era el que em desvelava i em feia sentir viva, sí, però amb ganes d'estar morta.

Jo també em sent de vegades freda, no és que el meu cos ho estiga, m'encanta la caloreta del sol sobre la meua pell, soles que, per desgràcia, de vegades eixa escalfor no arriba al meu cor. Podria ser que tinguera un tros de gel per cor i que quan arribe a sentir alguna cosa, el gel començara a trencar-se i eixe fóra el dolor que jo sentia? Em negue a pensar-ho. Sé que de vegades sembla que no tinga sentiments o que estiga lluny, desplaçada de la resta per pròpia voluntat, però jo vull viure!

Sempre he sigut el que es diu "una bona xica" (tinc una relació meravellosa amb els meus pares, quasi no em baralle amb la meua germana, soc obedient, sempre he fet el que es suposa que he de fer, mai no m'he rebel·lat contra la "autoritat"...) i la gent menuda, que es cruel, diu les coses de mala manera, potser açò em va fer que, quan era xicoteta em reprimia en mi mateixa, que no tinguera molts amics, que no m'obrira als altres... jo ja no ho sé, només sé que si això em va allunyar de la realitat i dels sentiments cap als altres de manera profunda, ja no té remei. Tot açò ha donat forma a com sóc ara i , per molt que intente ser menys "bona", menys "templada"*, més oberta a expressar-me, no té el resultat esperat, ja que continue sent distant i no em deixe dominar per els instints i intuïcions, per molt que intente ser impulsiva (encara que fora una vegada).(a l'infern la “templança”! jo vull viure i gaudir!). Merda de cervell, de fred, de cor gèlid... De vegades m'odie a mi mateixa, sóc el gèlid i buit vampir de mi mateixa, que viu a la meua torre de marfil del meu interior intentat ser amagat, sense poder evitar que, de quan en quan, guaite a la finestra de l'ànima.

                                                                             Att. boja Alicia


PD.(com vieu el gat de Chesire continua fent de les seues al meu cervell)

*"templada": referit a la templança, virtut moral referida a l'atracció pels plaers i els instints, a més de procurar l'equilibri emocional i el domini de la voluntat sobre els instints manté reprimits els desitjos del cos.

lunes, 28 de enero de 2013

Lluny, només lluny



No, no. Hui no ha sigut un bon dia. Merda, merda. Quan comences a intentar-ho de nou, a retomar el camí d'una forma milllor, i trobes un entrebanc intentes botar-lo, però és massa alt, hui ha sigut massa alt. Entropesses i caus, i quan mires dalt per poder alçar-te et trobes amb una mala cara, o amb notícies roïnes. (La nostra llengua ni més ni menys!) Maleïdes notícies a primer hora del matí... Jo que faig per viure el menys possible a aquesta absurda realitat (tot ací és una bajanada, una mala broma), avançant el dia a peus de gegant entre llibres, fantasíes, bojos imaginaris, per tal que acabe quant abans i poder gitarme de nou al llit i tornar a dormir, a somiar...  a anar-me'n lluny on les cosses són com jo les vull. (Sé que sona egoísta, però ho sent, almenys intente ser sincera.) Només queda algú amb qui compartir-ho i no sé si la meua "mitja taronja" (eixa de la que tot el món parla) estarà a algún lloc d'aquest absurd i estimat planeta, però, per favor, emporta'm lluny d'ací. Ara mateix! ... qualsevol que sigues, boig somiador. A Narnia, al País de les Meravelles, al "País de Nunca Jamás", a la lluna que somriu, al teu propi món alternatiu, (lluny!), on vullgues (lluny!), només et demane que allà on em portes jo puga ser i sentir-me lliure.


miércoles, 9 de enero de 2013

Dansa de vida (doble haiku)




Es retorcen núvols;
hi ha vida a l'aigua, n'és vida;
vibra el sól, les vies.

Temps, llum i color
dansen amb el so del riu,
música de vida.



Image de l'alba al delta de l'Ebre Font: Fotonatura.org
** Haiku basat al vídeo d'aquest ellaç.
*** Haiku per al 266é joc literari del bloc de J. M. Tibau, "Tens un racó dalt del món"

sábado, 5 de enero de 2013

"Cares del món" per a JM Tibau



Una aportació/regal per a J M Tibau, per al seu bloc Tens un racó dalt del món car me'n recordí molt de "Cares del món" al vore aquesta torre de Terol a una excursió que vam fer el darrer diumenge, la de San Martín si no m'enganye, una preciosa torre mudéjar.