miércoles, 12 de diciembre de 2012

Perspectiva






 Ell deia que era un au gran a una gàbia, oprimit. Ella va fer que ell fera de la gàbia el seu cel. Aleshores ell estengué les ales, orgullós.


*Nanoconte per al 264é joc literari de J.M. Tibau al seu blog Tens un racó dalt del món


jueves, 6 de diciembre de 2012

M'he estimat molt...




M'he estimat molt la vida nostra bojadura...
Boig ha tornat amb boja, una estoneta més. Ara que viu una miqueta més lluny és més complicat aparèixer molt a sovint. I sí, encara riguem, cantem i diguem destarifos, i secrets... 
Sembla mentida... Fa dos anys més o menys mai hauria dit que aquell xic nou de la classe del costat arribaria a ser el Boig, el meu company, a qui podria contar-li-ho tot. Com va arribar a ser-ho? Ni jo mateixa ho sé. Només sé que una xica que no trobava lloc a la classe va seure a una de les dos últimes taules, al costat del xic que ocupava l'altra taula del costat i tot seguit ja es deien companys. Setmanes després ja podien parlar de boig i boja. 
Transformares la meua vida, boig, potser no d'una manera molt exagerada (no com un àngel, que digueres tu una vegada), però molt important per a mi. Positivament, clar. D'alguna manera m'alegrares l'únic dia en que s'em feia difícil inclús respirar, el dia en que un familiar a qui jo estime i trobe a faltar va anar-se'n sense que puguera acomiadar-me. Quasi em donà alguna cosa quan em digueres, boig, que eixe era el dia del teu aniversari. No sé si les coses són així, però, en aquell moment no, perque encara no podia ni imaginar com d'units arribariem a estar, va ser més tard quan vaig pensar que potser hi havia alguna cosa de raó en alló que diuen de que "per cada persona que se'n va de la teua vida, arriba una altra per a fer-la millor". Ho crec de veres. I quan no estàs et trobe a faltar. Aquest estiu, on quasi no t'he vist, he pogut sentir-ho.
No tenia ni idea de quant el podia trobar a faltar fins que el torní a vore'l. I, que seria de boja sense boig? 
De quan en quan no cal dir res, només donar una abraçada, i mantindre l'instant fins que tornem a vore-nos.
Encara se'm fa estrany que estigues lluny. Però recentment han passat moltes coses, i m'agrada que també vingues per Ella, per que? Doncs perque fa feliç a boig, al meu company, al meu quasi germà. Estàs enamorat, oi boig? Podria dir-se, doncs, que boig i boja, de vegades, també poden ser boig, boja i Ella, que també n'és ben simpàtica i també me l'estime molt, moltíssim.
M'he estimat moltísim la nostra bojadura, boig, m'agrada així la nostra bojadura.


miércoles, 14 de noviembre de 2012

Vanilla twilight- Owl City





Probaré el cel i em sentiré viva una altra vegada i oblidaré el món que conec, però et promet que no t'oblidaré.


"I'll taste the sky and feel alive again and I'll forget the world that I knew, but I swear I won't forget you." Vanilla Twilight


(Imatge de la pel·licula Brave trobada a simpledisneythings.com)

sábado, 27 de octubre de 2012

Llàgrimes negres



Ella plorava llàgrimes negres. Llàgrimes, llàgrimes per què havia perdut la flor que li havien regalat i a més el seu rímmel no era resistent a l'aigua. Llàgrimes negres.

lunes, 8 de octubre de 2012

Dibuixant


Ahir notí un buit al despertar-me, sí, com ho sentiu. Tenia un presentiment dins de mi. El presentiment de que s'havia anat. I havia escoltat el seu nom, no sé si dormitant o en somnis, pero vos ho puc jurar. Quan m'alcí ja estava buida, foradada. Ell sempre havia estat enfront de mi, no sempre físicament, però alli hi estava. Sempre a l'altre costat de la vorera. Veí. Aquell dibuixant, graciós, punxa, amic d'amics, que de quan en quan es ficava en problemes, dels que sortia... qui sap com! Estimat per tots. Creatiu per tots els costats, cridaner, que volia canvis... I canvis va fer, no només a les nostres vides, companys, si no també a la seua. I s'ha anat. Ho sé, m'ho diuen, m'ho crec. Només el veia de vegades, com tots, però n'era prou per saber que continuava a l'altre costat del carrer, com sempre. Ara, darrere d'un petit tros de mar, a una illa, alli li mane tot el meu recolçament, tota la meua estima que s'ha guanyat durant aquestos anys... encara que pense que, podria quedar-me una poca, si no l'importa, per a quan torne que la trobe amb interesos. I guardaré també els seus dibuixos, no masa lluny, per a vore-los de vegades. Una besada molt gran, dibuixant, et desitge sort allà on sigues feliç.


Excuses



Si no haguerem tingut temps, no t'hagueres aprés el meu contorn, ni les meues pigues, ni les meues mans, ni els punts on tinc cosquerelles, ni la forma dels meus cabells,... ni el meu nom... I així ho feres, my darling.


miércoles, 3 de octubre de 2012

Carpe momentum





Som efímers, fugaços, ràpids i impacients, cambiants. Vivim ara, ja, y morim al segon. Disfrutem eixe segon? Jo canviaria la pregunta: arribem a disfrutar? El temps... Aquell que s'escapa, se'n va corrent i, nosaltres, pobres, probablement existim però no vivim, no tenim vida, tenim existència i prou. Per a alguns això n'és suficient, per als altres, haurem d'aprendre a viure eixe segon, eixe instant, més lentament, haurem de tindre paciència i deixar que cada moment d'eixe instant de vida arribe a la part més profunda de nosaltres, haurem d'"empapar-nos" d'eixe segon efímer. Bona sort a tots! Si ho aconseguiu haureu viscut.

Carpe diem, carpe momentum.
Disfruta el dia, disfruta l'instant.

lunes, 1 de octubre de 2012

Rendir-se no és una opció


No et rendisques, hui no, hui no. No. Encara que la ciutat estiga més fosca, més trista, més mullada que mai, no ets tu qui ha de caure a un forat. Així que flota, alça't i sigues exemple de força, d'ànim! No et mentiré: no serà fàcil, però, saps? No estàs sol, no. Has mirat al teu costat? Potser et sorprengues, amic, al vore qui tens  al teu costat, qui t'agafa la mà perquè no caigues, o perquè t'alces, però que t'ajudarà a vore que rendir-se no té perquè ser una opció, almenys hui no, hui no.


lunes, 24 de septiembre de 2012

Embullada dama obscura



Pensava que hui dormiriem amb la lluna, però aquest vent ha embullat núvols per damunt d'ella, furtant-li el seu espai a la meua finestra. Bona nit dama obscura, però brillant, t'esperaré demà al mateix lloc que hui, al meu llit. Ara dorm entre els núvols que ara et cobreixen protegint-te d'aquest vent huracanat, que jo faré el mateix.

Ispirat per la nit del 23 de set. publicat un primer esborrany via twitter


Desitjos que cauen del cel


I per més que ho intente ací no es veuen estrelles que cauen. Trobe a faltar pluja de estrelles. A quin cos celest demanarem desitjos ara? 


sábado, 8 de septiembre de 2012

Afortunat?


"No t'amagues" pregava ell mentre la perseguia a través del bosc. Ja li faltava l'alé. Ella, encara plena de llum, corria. No podia deixar-se atrapar, perque la Fortuna ha de ser lliure. No sempre té el mateix amo i, per molt que brille, un se l'ha de meréixer, en compte de correr darrere d'ella. Però aixó s'acabaria promte. Aquell empresari vanidós i sense escrúpols ja no podria córrer molt més per aquell bosc. La Fortuna ja habia fugit d'ell i estava lluny. Pasaria molt de temps fins que ella tornés al seu costat.


jueves, 6 de septiembre de 2012

Sir Pluma


Él, un chico que no conozco de nada, del que no sé siquiera su nombre, pero que mi mente bautizó como Sir Pluma por el tatuaje que hay en su costado derecho y, que conste, descubrí por casualidad, es el objeto de mis pensamientos últimamente, ¿porqué? Ni yo misma lo sé. Será cosa de mi subconsciente, estúpido subconsciente, a saber qué tramará, o de sus hipnóticos ojos marrones, que no solo son preciosos, sino que se empeñan en transmitir algo a mi alma, porque cada vez que pienso en ellos mi cuerpo tiembla y me recorre la espalda un escalofrío y... en fin, que no sé que hace Sir Pluma en mis pensamientos y eso me confunde y me hace estar más torpe de lo que realmente soy. ¿Que quién es?
Yo solo sé que es un chico callado y tímido a primera vista, que dentro tiene una alegría que no siempre saca al que le gusta la música, sabe tocar la guitarra y le encanta leer. Que su color favorito es el naranja, que le encanta coger la bici y escapar de dondequiera que esté a cualquier sitio mejor que donde estaba. Que tiene una sonrisa preciosa y que su risa es contagiosa. Que no siempre es quien es, como todo el mundo en realidad, y que cuando es él mismo hay que valorarlo. Que le faltan amores y le sobran sueños.
Que quiere ser libre, porque no lo es, ya que de alguna forma está encadenado a este mundo donde las decepciones le han caido como un diluvio. Que él solo quiere volar, como la pluma de su costado y ser libre, ya sea soñando o leyendo, y eso le mantiene vivo: los sueños, porque quien no se alimenta de sus sueños, como dijo el amigo Shakespeare, envejece pronto. Envejece en cuerpo y espíritu, y Él, como veis, es joven, joven de espíritu, casi eterno diría yo, y es que Él es un soñador, un loco, según la sociedad de hoy en día, ya que quien cree en lo imposible es un loco, pero, ¿no es eso lo que hacen los soñadores? Así pues Sir Pluma lo es. Es un soñador, un loco sin remedio, quizás un sombrerero de Alicia (quizás sea también bipolar). Él, mi Sir Pluma, es un chico de sueños, de plumas y de divertidas locuras varias.

Y direis, ¿y como es que le conoces tan bien, si supuestamente no le conoces, si ni siquiera sabes su nombre? Pues... Ni yo lo sé, quizás es que en realidad estoy hablando de un chico inspirado en mi reflejo o en lo que a esta chica loca, sin remedio, soñadora, le gustaria encontrar alguien así, ¿es que acaso me lo he inventado? ¿o es que he soñado con alguien así esta noche? Ya no lo sé... ¡Me habeis confundido!
Quizá no debería haber despertado... Ya veis, la locura me la ha vuelto a jugar, así que será mejor que esta majareta, soñadora, fan de Shakespeare, a la que le encanta reir y hacer y decir divertidas locuras y tonterias, se vaya a dormir, ¿quien sabe? Quizás encuentre de nuevo a Sir Pluma...


Comiat al sol



"Fins demà" li pense al sol mentre ell s'amaga, s'enfonsa, llisca entre els edificis allà lluny, darrere al meu cristall de la meua torre de marfil, darrere el meu balcó, damut al fons blau i violeta que ara ho cobreix tot per damunt el meu cap. "Fins demà"... o potser no, potser no vullga tornar demà. Potser demà no em plaga tornar a vore el sol, potser m'estime més quedar-me per sempre als meus somnis, somnis que, si desperte, no recordaré, somnis amb persones, llocs, objectes inventats, meus propis, copiats d'aquest món, qui sap? Un món diferent al cap i a la fi, un món meu propi, sense vore el sol... Però ara que t'amagues me'n adone de que trobaria a faltar les carícies dels teus rajos a la meua pell, a la caloreta que més abelleix a l'hivern, i a la teua germana, la lluna... Vindré a vore't demà, sol. Despertaré demà per vore't, però no et promet que deixaré de somniar. És més, et promet que no deixaré de somniar, que demà, encara estaré ensomniant quan t'acomiade darrere el meu cristall, en la meua torre de marfil, amb el cel enfosquint-se al fons, amb un comiat al pensament, amb els meus somnis a l'inconscient i al cor.

domingo, 1 de julio de 2012

Set fire to the rain- Adéle




I let it fall, my heart, 
And as it fell, you rose to claim it, 
It was dark and I was over, 
Until you kissed my lips and you saved me, 
My hands, they were strong, but my knees were far too weak, 
To stand in your arms without falling to your feet, 

But there's a side to you that I never knew, never knew, 
All the things you'd say, they were never true, never true, 
And the games you'd play, you would always win, always win..


Adéle-

martes, 29 de mayo de 2012

jueves, 24 de mayo de 2012

Ennuvolada






Vent perfumat 
amb flors de cirerer
emporta't lluny
els núvols que ara em pesen.
Deixa'm veure la lluna.



jueves, 3 de mayo de 2012

No hi havia a València...



No hi havia a València dos amants bojos com nosaltres...
No hi havia, no, dos, de bojos, com nosaltres. Boig i boja.
Ballàvem, rèiem, cantàvem, xiulàvem, dèiem “destarifos”. Ho passàvem bé!
Ens contàvem secrets a crits, ens contàvem les pel·lícules de les nostres vides, car una de junts no hem tingut mai...
No érem, ni som, parella, oi boig? Perquè els bojos només que s'enamoren d' il·lusions, i nosaltres en som reals, així doncs mai no podrem amar-nos entre nosaltres només que com a boig i boja, divertits!
Boja i boig, que ballaven i ballen al voltant d'una altra òrbita de la vida, distinta de la gent normal, negativa, una òrbita més positiva, però sense arribar a ser "no-real", per que som imaginatius i optimistes, però realistes també, què estranys que som!
I encara que som boja i boig, i boig i boja, també som tu i jo, jo i tu, amics de dibuixos; companys de cabrioles; duet de cançons, si es pot anomenar així, ja que són més bé paraules incomprensibles que, sincerament, aixó ni és anglès ni és res!, canturrejos i sons tan desafinats que més d'un es taparia les orelles; còmplices de bojadures, destarifos i enredres mentals sense sentit que, com sempre, ningú no farà cas i riurem de nou tots dos com si no sabérem fer una altra cosa. Estúpids, perfectes moments!
Encara que siguem ben bojos, els nostres amics ens estimen com som i nosaltres a ells també. Ells ja ens coneixen i s'ho passen bé amb nosaltres, boig, boja i amics, que, de vegades, morts de riure redolem per terra agafant-nos les panxes per evitar que ens explote, i així comprenem que som així de bojos tots (uns més que altres, però bojos al cap i a la fi) i que açò no deu ser molt normal, però que, la veritat, és que ens importa ben poc.
No hi havia a València dos bojos com nosaltres, car de bojos com nosaltres se’n troben ben pocs.




viernes, 27 de abril de 2012

Recuerdos de Béquer: La pupila azul



Tu pupila es azul, y cuando ríes
Su claridad suave me recuerda
El trémulo fulgor de la mañana
Que en el mar se refleja.
Tu pupila es azul y cuando lloras
Las transparentes lágrimas en ella
Se me figuran gotas de rocío
Sobre una violeta.
Tu pupila es azul y si en el fondo
Como un punto de luz radia una idea,
Me parece en el cielo de la tarde
Una perdida estrella.


¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
En mi pupila tu pupila azul.
¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú.

                                                                        G. A. Béquer

jueves, 9 de febrero de 2012

So close (Enchanted)





You're in my arms, and all the world is gone         
The music playing on for only two                           
So close, together                 

And when I'm with you, so close to feeling alive     
A life goes by, romantic dreams must die
So I bid mine goodbye, and never knew                         
So close was waiting, waiting here with you                   
And now, forever, I know                 
All that I want is to hold you, So close

So close to reaching that famous happy ending             
Almost believing.This one's not pretend.                   
Now you're beside me and look how far we've come             
So far                   
We are, so close...                                    

                                       Jhon McLaughlin

viernes, 3 de febrero de 2012

Pintor: addicte, boig sense remei




Eixia amb el Sol per saludar com cal al nou dia, feia una reverència a la mar desde la seua vora i allí era on pintava, inspirat pel reflex daurat sobre aquell mantó blau, boscos violetes, rius taronges, cases començades per les teulades, gats que trepaven fins les clavegueres, castells fets als núvols, estrelles sense llum, ulls que miraven el no res... allí era on, a la meua torre de marfil, imaginava el meu propi món, un món del revés, descol·locat, boig sense remei. Jo pintava sense normes, lliure, pintava i dibuixava les coses tal com jo volia que foren, reflectint, potser, la meua ment (o la meua ànima), boja ja del tot, farta d'aquest món "real" on no trobava res al meu gust.
Fins que, un dia, saludant de nou, com cada dia, a aquesta la nostra mar, trobí la única cosa que vaig pintar i dibuixar mil vegades tal com era: Ella.
                                            
Era tan perfecta que no vaig gosar tan sols preguntar-li el seu nom. Oblidí la mar i vaig fer d' Ella la meua nova musa. I així la vaig pintar durant anys, mil i una vegades, tantes i de tantes maneres que les seues mans i els seus ulls formaven part de tots els fulls que prenia per dibuixar, el meu cor s'havia aprés la delicadesa de la seua silueta... i encara la dibuixo, inclús sense adonar-me'n! I el pitjor era que m'estava fent addicte a Ella, addicte al seu somriure, aquell somriure que mai era per a mi... delirava, era addicte a Ella! Com si fos la meua droga diària, addicte a Ella i a tot el que la rodejava, car tot ho pintava tal com ho veien els meus ulls. El paisatge que l'envoltava en el mateix moment en que jo la pintava era tan perfecte com ho era Ella i, per tant, vaig decidir no canviar-ho, pintar-ho tal com estava... Sí company, passí d'una bogeria absurda a una altra additiva, quina pitjor?

Jo sóc aquell que pintava la més bella de les dames. La meua musa... una musa eterna, fins que un dia, no va tornar. Aquell dia saludí al Sol, vaig fer reverència a la meua estimada mar, vaig seure a la platja i esperí, esperí i esperí... i Ella no arribà. No torní a saber-ne més d' Ella.

A pesar d' açò continuava pintant-la i dibuixant-la per tot arreu, ara desde la meua imaginació i el meu nostàlgic cor, car encara somniava amb aquells cabells acaronats pel vent de llevant que ferien la mirada amb un daurat que feia tremolar. Però els paisatges canviaren. Tenien, de nou, els característics colors trastocats de la meua torre de marfil: els núvols tornaven a ser grocs, les estrelles no brillaven, la terra era roja, els camps blaus, les aigües liles... I Ella com si es tractés d'alguna mena de símbol, la convertí en la deessa d'un un món estrany (el meu món estrany) pintant-la al mig dels quadres.



jueves, 2 de febrero de 2012

Com veus tu la lluna?




La lluna és el somriure del gat de Chesire de mil maneres dibuixat.
És la corfa d'una mandarina i un arc per llançar fletxes a les estrelles,
És la C, la D i la O totes a la vegada i al mateix temps, cap de totes.

La lluna és un rellotge al que li han caigut les agulles i no pot marcar els minuts ni les hores,
marca els dies, però com li ve en gana.
És una pilota que algú llançà massa alt,
És la mitja taronja que el gegant dels fesols màgics (el que vivia als núvols) va perdre.

La lluna és el Sol quan s'apaga. (com si fos una bombeta)
És un formatge redó que van menjant-se els ratolins,
És la finestra per on s'aboca algú més enllà del nostre món.

La lluna és un globus d'heli que s'envolà.
És un CD que comença creixent i s'acaba quan és "nou".
És una cuca de llum gegant!

La lluna és l'espill on es miren les estrelles
És un cabdell de llana que va desfent-se mentre un gat juga amb ell.
És el bressol d'un xiquet que dorm i somnia, i així està la lluna: plena de somnis.