miércoles, 30 de enero de 2013

Fred, gel




Ningú me l'ha dit, però jo sé que de vegades la gent em sent freda, sense sang, sense emocions, morta? Potser ho estiga, però de sobte em ve la certesa de que no ho estic, com ho sé? En una paraula: Dolor. No estic parlant del dolor físic, sinó de l'emocional. Soles jo sé el que he patit per dos parells de ulls marrons. Un va ser el remei al dolor de l'altre, un amic, i no vaig tenir una altra que calfar-me el cap amb bajanades. Confusa. Això era el que em desvelava i em feia sentir viva, sí, però amb ganes d'estar morta.

Jo també em sent de vegades freda, no és que el meu cos ho estiga, m'encanta la caloreta del sol sobre la meua pell, soles que, per desgràcia, de vegades eixa escalfor no arriba al meu cor. Podria ser que tinguera un tros de gel per cor i que quan arribe a sentir alguna cosa, el gel començara a trencar-se i eixe fóra el dolor que jo sentia? Em negue a pensar-ho. Sé que de vegades sembla que no tinga sentiments o que estiga lluny, desplaçada de la resta per pròpia voluntat, però jo vull viure!

Sempre he sigut el que es diu "una bona xica" (tinc una relació meravellosa amb els meus pares, quasi no em baralle amb la meua germana, soc obedient, sempre he fet el que es suposa que he de fer, mai no m'he rebel·lat contra la "autoritat"...) i la gent menuda, que es cruel, diu les coses de mala manera, potser açò em va fer que, quan era xicoteta em reprimia en mi mateixa, que no tinguera molts amics, que no m'obrira als altres... jo ja no ho sé, només sé que si això em va allunyar de la realitat i dels sentiments cap als altres de manera profunda, ja no té remei. Tot açò ha donat forma a com sóc ara i , per molt que intente ser menys "bona", menys "templada"*, més oberta a expressar-me, no té el resultat esperat, ja que continue sent distant i no em deixe dominar per els instints i intuïcions, per molt que intente ser impulsiva (encara que fora una vegada).(a l'infern la “templança”! jo vull viure i gaudir!). Merda de cervell, de fred, de cor gèlid... De vegades m'odie a mi mateixa, sóc el gèlid i buit vampir de mi mateixa, que viu a la meua torre de marfil del meu interior intentat ser amagat, sense poder evitar que, de quan en quan, guaite a la finestra de l'ànima.

                                                                             Att. boja Alicia


PD.(com vieu el gat de Chesire continua fent de les seues al meu cervell)

*"templada": referit a la templança, virtut moral referida a l'atracció pels plaers i els instints, a més de procurar l'equilibri emocional i el domini de la voluntat sobre els instints manté reprimits els desitjos del cos.

lunes, 28 de enero de 2013

Lluny, només lluny



No, no. Hui no ha sigut un bon dia. Merda, merda. Quan comences a intentar-ho de nou, a retomar el camí d'una forma milllor, i trobes un entrebanc intentes botar-lo, però és massa alt, hui ha sigut massa alt. Entropesses i caus, i quan mires dalt per poder alçar-te et trobes amb una mala cara, o amb notícies roïnes. (La nostra llengua ni més ni menys!) Maleïdes notícies a primer hora del matí... Jo que faig per viure el menys possible a aquesta absurda realitat (tot ací és una bajanada, una mala broma), avançant el dia a peus de gegant entre llibres, fantasíes, bojos imaginaris, per tal que acabe quant abans i poder gitarme de nou al llit i tornar a dormir, a somiar...  a anar-me'n lluny on les cosses són com jo les vull. (Sé que sona egoísta, però ho sent, almenys intente ser sincera.) Només queda algú amb qui compartir-ho i no sé si la meua "mitja taronja" (eixa de la que tot el món parla) estarà a algún lloc d'aquest absurd i estimat planeta, però, per favor, emporta'm lluny d'ací. Ara mateix! ... qualsevol que sigues, boig somiador. A Narnia, al País de les Meravelles, al "País de Nunca Jamás", a la lluna que somriu, al teu propi món alternatiu, (lluny!), on vullgues (lluny!), només et demane que allà on em portes jo puga ser i sentir-me lliure.


miércoles, 9 de enero de 2013

Dansa de vida (doble haiku)




Es retorcen núvols;
hi ha vida a l'aigua, n'és vida;
vibra el sól, les vies.

Temps, llum i color
dansen amb el so del riu,
música de vida.



Image de l'alba al delta de l'Ebre Font: Fotonatura.org
** Haiku basat al vídeo d'aquest ellaç.
*** Haiku per al 266é joc literari del bloc de J. M. Tibau, "Tens un racó dalt del món"

sábado, 5 de enero de 2013

"Cares del món" per a JM Tibau



Una aportació/regal per a J M Tibau, per al seu bloc Tens un racó dalt del món car me'n recordí molt de "Cares del món" al vore aquesta torre de Terol a una excursió que vam fer el darrer diumenge, la de San Martín si no m'enganye, una preciosa torre mudéjar.