jueves, 9 de febrero de 2012

So close (Enchanted)





You're in my arms, and all the world is gone         
The music playing on for only two                           
So close, together                 

And when I'm with you, so close to feeling alive     
A life goes by, romantic dreams must die
So I bid mine goodbye, and never knew                         
So close was waiting, waiting here with you                   
And now, forever, I know                 
All that I want is to hold you, So close

So close to reaching that famous happy ending             
Almost believing.This one's not pretend.                   
Now you're beside me and look how far we've come             
So far                   
We are, so close...                                    

                                       Jhon McLaughlin

viernes, 3 de febrero de 2012

Pintor: addicte, boig sense remei




Eixia amb el Sol per saludar com cal al nou dia, feia una reverència a la mar desde la seua vora i allí era on pintava, inspirat pel reflex daurat sobre aquell mantó blau, boscos violetes, rius taronges, cases començades per les teulades, gats que trepaven fins les clavegueres, castells fets als núvols, estrelles sense llum, ulls que miraven el no res... allí era on, a la meua torre de marfil, imaginava el meu propi món, un món del revés, descol·locat, boig sense remei. Jo pintava sense normes, lliure, pintava i dibuixava les coses tal com jo volia que foren, reflectint, potser, la meua ment (o la meua ànima), boja ja del tot, farta d'aquest món "real" on no trobava res al meu gust.
Fins que, un dia, saludant de nou, com cada dia, a aquesta la nostra mar, trobí la única cosa que vaig pintar i dibuixar mil vegades tal com era: Ella.
                                            
Era tan perfecta que no vaig gosar tan sols preguntar-li el seu nom. Oblidí la mar i vaig fer d' Ella la meua nova musa. I així la vaig pintar durant anys, mil i una vegades, tantes i de tantes maneres que les seues mans i els seus ulls formaven part de tots els fulls que prenia per dibuixar, el meu cor s'havia aprés la delicadesa de la seua silueta... i encara la dibuixo, inclús sense adonar-me'n! I el pitjor era que m'estava fent addicte a Ella, addicte al seu somriure, aquell somriure que mai era per a mi... delirava, era addicte a Ella! Com si fos la meua droga diària, addicte a Ella i a tot el que la rodejava, car tot ho pintava tal com ho veien els meus ulls. El paisatge que l'envoltava en el mateix moment en que jo la pintava era tan perfecte com ho era Ella i, per tant, vaig decidir no canviar-ho, pintar-ho tal com estava... Sí company, passí d'una bogeria absurda a una altra additiva, quina pitjor?

Jo sóc aquell que pintava la més bella de les dames. La meua musa... una musa eterna, fins que un dia, no va tornar. Aquell dia saludí al Sol, vaig fer reverència a la meua estimada mar, vaig seure a la platja i esperí, esperí i esperí... i Ella no arribà. No torní a saber-ne més d' Ella.

A pesar d' açò continuava pintant-la i dibuixant-la per tot arreu, ara desde la meua imaginació i el meu nostàlgic cor, car encara somniava amb aquells cabells acaronats pel vent de llevant que ferien la mirada amb un daurat que feia tremolar. Però els paisatges canviaren. Tenien, de nou, els característics colors trastocats de la meua torre de marfil: els núvols tornaven a ser grocs, les estrelles no brillaven, la terra era roja, els camps blaus, les aigües liles... I Ella com si es tractés d'alguna mena de símbol, la convertí en la deessa d'un un món estrany (el meu món estrany) pintant-la al mig dels quadres.



jueves, 2 de febrero de 2012

Com veus tu la lluna?




La lluna és el somriure del gat de Chesire de mil maneres dibuixat.
És la corfa d'una mandarina i un arc per llançar fletxes a les estrelles,
És la C, la D i la O totes a la vegada i al mateix temps, cap de totes.

La lluna és un rellotge al que li han caigut les agulles i no pot marcar els minuts ni les hores,
marca els dies, però com li ve en gana.
És una pilota que algú llançà massa alt,
És la mitja taronja que el gegant dels fesols màgics (el que vivia als núvols) va perdre.

La lluna és el Sol quan s'apaga. (com si fos una bombeta)
És un formatge redó que van menjant-se els ratolins,
És la finestra per on s'aboca algú més enllà del nostre món.

La lluna és un globus d'heli que s'envolà.
És un CD que comença creixent i s'acaba quan és "nou".
És una cuca de llum gegant!

La lluna és l'espill on es miren les estrelles
És un cabdell de llana que va desfent-se mentre un gat juga amb ell.
És el bressol d'un xiquet que dorm i somnia, i així està la lluna: plena de somnis.