jueves, 6 de septiembre de 2012

Comiat al sol



"Fins demà" li pense al sol mentre ell s'amaga, s'enfonsa, llisca entre els edificis allà lluny, darrere al meu cristall de la meua torre de marfil, darrere el meu balcó, damut al fons blau i violeta que ara ho cobreix tot per damunt el meu cap. "Fins demà"... o potser no, potser no vullga tornar demà. Potser demà no em plaga tornar a vore el sol, potser m'estime més quedar-me per sempre als meus somnis, somnis que, si desperte, no recordaré, somnis amb persones, llocs, objectes inventats, meus propis, copiats d'aquest món, qui sap? Un món diferent al cap i a la fi, un món meu propi, sense vore el sol... Però ara que t'amagues me'n adone de que trobaria a faltar les carícies dels teus rajos a la meua pell, a la caloreta que més abelleix a l'hivern, i a la teua germana, la lluna... Vindré a vore't demà, sol. Despertaré demà per vore't, però no et promet que deixaré de somniar. És més, et promet que no deixaré de somniar, que demà, encara estaré ensomniant quan t'acomiade darrere el meu cristall, en la meua torre de marfil, amb el cel enfosquint-se al fons, amb un comiat al pensament, amb els meus somnis a l'inconscient i al cor.

2 comentarios:

  1. Celia, amor, es precios. De veres, m' agrada molt com escrius, ja ho saps...

    ResponderEliminar
  2. Juanma! gràcies. Estava inspirada hahaha M'encanta el meu balcó quan s'amaga el sol. Me n'alegre de que t'agrade T'estim

    ResponderEliminar