Pensaments rutinaris amb la mar

No sé si feia fred, no ho recorde... espera! ara sí!... ja no, ha tornat a anar-se'n... sí, si que hi feia i era un dia assolellat i amb núvols a la vegada, de manera que senties la claror i la calor del sol en la teua pell, en els ulls, ara sí, ara no, quan passava un nuvolet despistat per davant. I tu... tu no estaves. On estaves? ...no ho recorde.

Sé que vaig a apropar-me a ella i la vaig acaronar i... estava freda, congelada, però no em va importar. Ella ni em va veure, pense que ni es va adonar de que jo estava allí mirant-la, perdudament, com si em faltés alguna cosa... Les seues filles tampoc no em feren molt de cas. Elles corrien, frenètiques, intentant guanyar-se unes a altres, cap a les roques on es pujaven sense remei per a tornar a baixar-se i tornar a començar la estúpida carrera, tot açò mentre murmuraven alguna cosa que ningú mai aconseguia entendre... potser n'era algun tipus de cançó... potser un encanteri... no sé com ho varen fer, però sense voler vaig anar apropant-me a elles mentre pensava... en què pensava? en... no, era... mmm... ah, sí! pensava en tot, reflexionava. S'amuntegaven les coses al meu cap: els estudis, les feines, els projectes, la casa... però allí estava ella, immensa, amb les seues filles.

Adorava estar allí, amb elles, aqueixos moments em sabien a gloria, a descans, a pau... però prop d' ella, la dona de tots els mariners, em trobava com una ona, una filla més de la mar, m'oblidava de qui era, per uns minuts, per uns instants, de les coses que havia fet, dit, vist o escoltat, m'oblidava fins de tu... Però de quan en quan també havia de tornar al món real, havia de tornar a posar peus a terra i aleshores recordava fins i tot que aquelles encara assolellades però fredes vespres de tardor a la vora de la mar (després del treball, els estudis, les compres...) eren la meua escapatòria diària al món de la rutina, l’estrès i la rapidesa urbana, fins que es feia fosc i havia de tornar a casa per tornar a començar al dia següent...