No acció, només somni i reflexió

Estrés? No, no és aixó. Potser impotència, potser... Impotència de vore que no hi han ganes de fer res, res seriós. Per a l'únic que hi han ganes, forces, vitalitat és per somniar, ni tan sols per fer realtat els somnis, només per somiar i riure.
I si es feren realitat els somnis, les imatges imaginades, les converses, els abraços, els viatges que fan que tremole cada vegada que els imagine... Tot seria diferent.

Voldria anrme'n, on? Encara no ho tinc clar... a la platja potser, a vore la mar, el cel... a París, als recòndits llocs i misteris que aguarda; als seus braços, a una abraçada seua (que no m'atrevisc a demanar), o als seus ulls, quin dels dos més cómode i càlid? Potser a una pastisseria, a dintre d'una llepolia, d'un tros de xocolata,... al sol, per vore sortir el nostre planeta, a un lloc paral·lel... a un llibre... a la música emportada pel vent... o simplement a la cantonada, on fan xocolata calenta per sucar croissants...

Si li parlara a algú d'açò... no pense que poguera explicar tal bojadura, bo, potser només a un parell de persones, persones que, ací soles parlant amb el meu psicòleg, el gat de Chesire, que no para de riure's, trobe a faltar, molt, moltíssim i que sé que sempre em faràn costat malgrat els "cacaus" i les bajanades que hi han al meu cap.