No hi havia a València...

No hi havia a València dos amants bojos com nosaltres...

No hi havia, no, dos, de bojos, com nosaltres. Boig i boja.

Ballàvem, rèiem, cantàvem, xiulàvem, dèiem “destarifos”. Ho passàvem bé!

Ens contàvem secrets a crits, ens contàvem les pel·lícules de les nostres vides, car una de junts no hem tingut mai...

No érem, ni som, parella, oi boig? Perquè els bojos només que s'enamoren d' il·lusions, i nosaltres en som reals, així doncs mai no podrem amar-nos entre nosaltres només que com a boig i boja, divertits!

Boja i boig, que ballaven i ballen al voltant d'una altra òrbita de la vida, distinta de la gent normal, negativa, una òrbita més positiva, però sense arribar a ser "no-real", per que som imaginatius i optimistes, però realistes també, què estranys que som!

I encara que som boja i boig, i boig i boja, també som tu i jo, jo i tu, amics de dibuixos; companys de cabrioles; duet de cançons, si es pot anomenar així, ja que són més bé paraules incomprensibles que, sincerament, aixó ni és anglès ni és res!, canturrejos i sons tan desafinats que més d'un es taparia les orelles; còmplices de bojadures, destarifos i enredres mentals sense sentit que, com sempre, ningú no farà cas i riurem de nou tots dos com si no sabérem fer una altra cosa. Estúpids, perfectes moments!

Encara que siguem ben bojos, els nostres amics ens estimen com som i nosaltres a ells també. Ells ja ens coneixen i s'ho passen bé amb nosaltres, boig, boja i amics, que, de vegades, morts de riure redolem per terra agafant-nos les panxes per evitar que ens explote, i així comprenem que som així de bojos tots (uns més que altres, però bojos al cap i a la fi) i que açò no deu ser molt normal, però que, la veritat, és que ens importa ben poc.

No hi havia a València dos bojos com nosaltres, car de bojos com nosaltres se’n troben ben pocs.