Pintor: addicte, boig sense remei

Eixia amb el Sol per saludar com cal al nou dia, feia una reverència a la mar desde la seua vora i allí era on pintava, inspirat pel reflex daurat sobre aquell mantó blau, boscos violetes, rius taronges, cases començades per les teulades, gats que trepaven fins les clavegueres, castells fets als núvols, estrelles sense llum, ulls que miraven el no res... allí era on, a la meua torre de marfil, imaginava el meu propi món, un món del revés, descol·locat, boig sense remei. Jo pintava sense normes, lliure, pintava i dibuixava les coses tal com jo volia que foren, reflectint, potser, la meua ment (o la meua ànima), boja ja del tot, farta d'aquest món "real" on no trobava res al meu gust.

Fins que, un dia, saludant de nou, com cada dia, a aquesta la nostra mar, trobí la única cosa que vaig pintar i dibuixar mil vegades tal com era: Ella.

                                            

Era tan perfecta que no vaig gosar tan sols preguntar-li el seu nom. Oblidí la mar i vaig fer d' Ella la meua nova musa. I així la vaig pintar durant anys, mil i una vegades, tantes i de tantes maneres que les seues mans i els seus ulls formaven part de tots els fulls que prenia per dibuixar, el meu cor s'havia aprés la delicadesa de la seua silueta... i encara la dibuixo, inclús sense adonar-me'n! I el pitjor era que m'estava fent addicte a Ella, addicte al seu somriure, aquell somriure que mai era per a mi... delirava, era addicte a Ella! Com si fos la meua droga diària, addicte a Ella i a tot el que la rodejava, car tot ho pintava tal com ho veien els meus ulls. El paisatge que l'envoltava en el mateix moment en que jo la pintava era tan perfecte com ho era Ella i, per tant, vaig decidir no canviar-ho, pintar-ho tal com estava... Sí company, passí d'una bogeria absurda a una altra additiva, quina pitjor?

Jo sóc aquell que pintava la més bella de les dames. La meua musa... una musa eterna, fins que un dia, no va tornar. Aquell dia saludí al Sol, vaig fer reverència a la meua estimada mar, vaig seure a la platja i esperí, esperí i esperí... i Ella no arribà. No torní a saber-ne més d' Ella.

A pesar d' açò continuava pintant-la i dibuixant-la per tot arreu, ara desde la meua imaginació i el meu nostàlgic cor, car encara somniava amb aquells cabells acaronats pel vent de llevant que ferien la mirada amb un daurat que feia tremolar. Però els paisatges canviaren. Tenien, de nou, els característics colors trastocats de la meua torre de marfil: els núvols tornaven a ser grocs, les estrelles no brillaven, la terra era roja, els camps blaus, les aigües liles... I Ella com si es tractés d'alguna mena de símbol, la convertí en la deessa d'un un món estrany (el meu món estrany) pintant-la al mig dels quadres.